dimarts, 28 de juliol del 2009

2 són companyia, 3 són multitud



Encara que a dia d'avui la ciutat d'Elx compta amb dos miradors com els són el del pont del bimil·lenari (actualment fora de servei) i la torre de la basílica de St.Maria, l'Ajuntament d'Elx continua entestat en portar a terme el projecte d'un tercer mirador, projecte en què els ciutadans no van tenir un més gran paper que el de escollir quina de les gegantines construccions li era més agradable a la vista.

Fent cas omís a les protestes per part de diferents col·lectius que es van manifestar en contra d'aquest sense sentit, l'Ajuntament ha continuat endavant amb el projecte, tenint ja una proposta definitiva.

Que hem de fer davant d'això?


http://www.concursoscoacv.org/Ficheros/DAME%20UNA%20VUELTA_OCOA.pdf


http://miradorpalmeral.wordpress.com/2009/04/11/manifest-mirador/

dissabte, 18 de juliol del 2009

La granota i l'escorpí


Un escorpí, que desitjava de travessar el riu, li va dir a una granota: - Porta'm a la teva esquena

- Que et porte a la meva esquena! -va contestar la granota- ni pensar-ho! Et conec! Si et porto a la meva esquena, em picaràs i em mataràs!

- No sigues estúpida-li va dir aleshores l'escorpí - No veus que si et pique t'enfonsaràs en l'aigua i que jo, com no sé nedar, també m'ofegaré?

Els dos animals van continuar discutint fins que la granota va ser persuadida. El va carregar sobre la seva relliscosa esquena, on ell es va agafar i van començar la travessia.
Arribats al mig del gran riu, allà on es creen els remolins, sobtadament l'escorpí va picar a la granota. Aquesta va sentir que el verí mortal s'estenia pel seu cos i, mentre s'ofegava, i amb ella l'escorpí, li va cridar:

- Veus t'ho havia dit! Però què has fet?

- No puc evitar-ho- va contestar l'escorpí abans de desaparèixer en les aigües- És la meva naturalesa

dissabte, 11 de juliol del 2009

Poema dels oprimits


En aquest país ocult,
amb les ombres vaig jugant;
intentant ser jo mateix,
pintant un endemà...

Tot allò que no puc ser,
raja sempre del meu cant;
l'alba és ben a prop,
la sento,em va envoltant...

La història ja se sap,
no tothom l'explica igual;
és difícil d'empassar,
la veritat del del costat...

Ara a prop dels oprimits,
un poema vull cantar,
tota l'amargor,
que volen amagar...

I canto als llits buits,
a la mare, al seu patir;
a tot el temps fugaç,
de que ens van desposseint...

Al ferro, al seu crit
al pare atemorit
a tothom que ho patim...

Escoltem des de petits,
tot allò que hem d'estimar,
tot allò que hem de ser,
a la força imposat...
ara, prop dels oprimits,
cantaré una cançó,
coberta tenen ja,
tota l'amargor...

A la soledat,
als íntims i als amics,
a cada instant del viure,que de les mans, ha fugit

Als qui van ser ahir,
als qui son ara aquí,
als que encara han de venir...

Estimada vull sentir,
que aviat tot canviarà:
que també seràs amb mi,
el dia de demà...

I que els que vindran després,
ja mai més no cantaran,
aquest cant dels oprimits,
i tampoc no ploraran...

Diga'm per favor,
ara amiga ja,
allò que vull escoltar,
estimada, amor...

En els accidents,
les adversitats
a els que per nosaltres fins la vida han donat..

Als que de camí,
mai no han arribat,
als que lluitem,i al vent de...llibertat.


diumenge, 5 de juliol del 2009

El Principito


(...)


-Vete a ver las rosas; comprenderás que la tuya es única en el mundo. Volverás a decirme adiós y yo te regalaré un secreto.



El principito se fue a ver las rosas a las que dijo:


-No son nada, ni en nada se parecen a mi rosa. Nadie las ha domesticado ni ustedes han domesticado a nadie. Son como el zorro era antes, que en nada se diferenciaba de otros cien mil zorros. Pero yo le hice mi amigo y ahora es único en el mundo.



Las rosas se sentían molestas oyendo al principito, que continuó diciéndoles:


-Son muy bellas, pero están vacías y nadie daría la vida por ustedes. Cualquiera que las vea podrá creer indudablemente que mí rosa es igual que cualquiera de ustedes. Pero ella se sabe más importante que todas, porque yo la he regado, porque ha sido a ella a la que abrigué con el fanal, porque yo le maté los gusanos (salvo dos o tres que se hicieron mariposas ) y es a ella a la que yo he oído quejarse, alabarse y algunas veces hasta callarse. Porque es mi rosa, en fin.


Y volvió con el zorro.


-Adiós -le dijo.


-Adiós -dijo el zorro-. He aquí mi secreto, que no puede ser más simple : Sólo con el corazón se puede ver bien. Lo esencial es invisible a los ojos.



-Lo esencial es invisible para los ojos -repitió el principito para acordarse.



-Lo que hace más importante a tu rosa, es el tiempo que tú has perdido con ella.



-Es el tiempo que yo he perdido con ella... -repitió el principito para recordarlo.



-Los hombres han olvidado esta verdad -dijo el zorro-, pero tú no debes olvidarla. Eres responsable para siempre de lo que has domesticado. Tú eres responsable de tu rosa...



-Yo soy responsable de mi rosa... -repitió el principito a fin de recordarlo